Dues hores, vint anys, cinc dies...

El temps.

Sempre pendents del temps.

Aquests segons que transcorren, un rere l'altre, sense aturar-se...

El temps és l'únic en aquesta vida que no té remei; no pots anar contra el temps sinó contra el vent. No pots tornar enrere en el temps sinó només en el pensament. Tampoc pots amagar-te en el temps perquè sempre t'acaba enxampant, sigui amb una arruga de més cada dia o amb una altra responsabilitat que carregar a les esquenes.

Aquests minuts que fan que quedis atrapat mirant el rellotge esperant la trucada...

El temps es meravellós i torturador alhora. El temps et fa gran i amb això guanyes noves experiències i anècdotes per explicar.

El temps no et deixa temps per perdre el temps.

Et duu de la mà fins a la mort, com si fos un amic que t'acompanya a un passeig.

El temps passa, sí amics meus, passa i potser passa massa ràpid o potser massa a poc a poc... Segons qui d'una manera o d'una altra. El desesperat demana que passi ràpid:

- "Que passin els dies per favor, em moro de ganes de veure-la! L'estimo tant!"

El que es ha de fer quelcom i ho ha deixat per a l'últim dia demana més temps al temps:

-"Ja és dijous? Però si encara no he començat a fer res! Necessito més temps!"

I així la colla d'inconformistes que som mai estem contents amb el temps.

Aquestes hores que passen lentes i ràpides segons el teu desitg...

He viscut vint-i-quatre anys, set mesos, set dies i unes hores... Espero haver après molt i espero viure molt més TEMPS per aprendre'n moltes més.

He viscut setcents cinquanta-sis milios vuitcents seixanta-quatre mil segons (si ho llegeixes així escrit sembla molt més temps que si veus 756.864.000 segons) i espero haver comès molts errors pero poder-los reconèixer i recapacitar. Són molts segons... espero que en algun d'aquests segons hagi fet feliç algú per un instant encara que fos o, si més no, haver-lo fet somriure que, com deien l'altre dia a una pel·lícula, el somriure es el millor vestit que hom pot posar-se cada dia (i és de franc!).

Aquests dies de pluja i de sol i de vent... que macos tots ells, son els nostres dies! No tornaran a estar!

Enyoro els moments passats, moltíssim, però també estic emocionada pels que vindran; els espero amb esperança i il·lusió. Segur que no tots són bons però, tot i així, seran meus.

Aquests anys viscuts amb tu... per molts anys que passin pel mig, mai seran oblidats.

Rera teu

Hauràs notat que et segueixo,
és que sense tu davant meu no se pas on vaig,
t'hauràs fixat que pateixo,
fins hi tot la teva mare m'ha vist rera teu!

Em fas sentir tantes coses,
quan et veig parlar amb algú altre
em poso malalta,
també em tremolen les cames
quan els teus ulls em despullen davant
de tothom.

Si algun dia algú et parla de mi,
digues que et sona el meu nom,
però que no s'he t'escapi mai,
que em vas estimar.

Les hores passen tan ràpid,
quan estic amb tu el temps corre i no puc parar,
Tu dius que no sóc simpàtica,
quan estic amb tu canvio la personalitat.

Si algun dia, algú et parla de mi,
digues que et sona el meu nom,
però que no s'etescapi mai,
que em vas estimar.

I si un dia em trobo sola, et trucaré,
per sentir la teva veu
i si em veus perduda al carrer, sisplau,
només digue'm adéu.

¡Haz callar a las mariposas!

Como un sapo... el sapo espera a que caiga la noche, a que todo el mundo deje lo que estaba haciendo, se acomode en la cama y cierre los ojos dispuesto a dormir plácidamente. Entonces empieza su serenata. Croag... croag.... croag...

El sapo es un ser muy inteligente. El sapo no croa de día, cuando el ruido de la humanidad impide oir su fantástica llamada a la hembra. Él croa de noche, justo cuando todo queda en ese silencio absoluto.

Y ¿la hembra? ¿Le oye? Bueno eso depende... de la distancia, de lo fuerte que croe el sapo, y del ruido de las mariposas.

¿Cómo? ¿No las oís? Pues mira que son pesadas... Al croag croag del sapo uno puede acostumbrarse, en el fondo es como quien tiene un reloj de péndulo y va sonando y sonando, al final ni lo oyes.Pero las mariposas no, ¡que pesadas! Hay noches que están más tranquilas, pero hay otras que se alborotan y sus aleteos suenan tan fuerte que parecen latigazos.

Ahora que lo dices... y ¿si sólamente las oigo yo? Puede que el sapo en realidad no quiera aparearse y sólo croe cuando las mariposas aletean... como escusa... "yo croaba y croaba pero la ranita no me oia... ¡culpa de las mariposas!"

Así que cuando aleteen las mariposas será cuando tendré que agudizar mis oidos al máximo... ¡igual de fondo oigo el crag croag de mi sapo!

¡Haz callar a la mariposas!

1,2,3 pica paret!

1,2,3 pica paret!

I Les Rambles plenes de gent. Persones que riuen, que parlen mentre caminen, homes i dones que es disfressen i romanen inmòbils per poder menjar o simplement viure dia rere dia. D'altres que passegen observant els que els envolta i d'altres que, senzillament, passen per allí de pressa per arribar allà on han d'arribar, procurant no entrebancar amb ningú (com si el contacte amb els altres provoqués malestar).

1,2,3 pica paret!

I la tele encesa. Sense volum. Només es veuen els centelletjos per l'habitació fosca, l'habitació contigua. Segurament per no sentir-se tan sola. Sense volum per no distreure els seus pensaments. Potser una mica tètric, però acollidor alhora.

1,2,3 pica paret!

I quina manera de caminar! Quina soltura, quina enveja! Jo tenint dues cames igual que ella, jo que tinc cap i braços i espatlles... igual que ella! I no sé caminar d'aquesta manera tan seductora, dominant. L'han de mirar per força, sense ser preciosa, sense tenir un cos explèndit, l'han de mirar per força! Es balanceja com si d'una barqueta petita sobre onades tranquiles es tractés. Mou el cap lentament, les espatlles lleugerament inclinades enrere. Mou els malucs en armonia amb el vent... Quina manera de caminar!

1,2,3 pica paret!

I la nena que la mira, i la torna a mirar. I segueix sense entendre res. Asseguda a terra, amb les cametes rodonetes obertes i estirades i la joguina entre les mans. I la mira... com és que ja no funciona? Com és que ja no rodola? Mira a la seva mare asseguda al sofà i ella està distreta amb una revista. Torna a mirar la joquina i prova de nou de fer-la rodolar per terra, entre les cametes rodonetes. Però no rodola. Aleshores s'enfada, s'enfada i deixa la joguina a terra. Prova d'aixecar-se, s'impulsa endavant però torna a picar amb el cul a terra, ella tampoc funciona? Després de varis intents aconsegueix aixecar-se... una mica cansada. Agafa la joguina i s'apropa amb passes petites i maldestres a la seva mare. Sense dir res, només amb la cara rígida i les celles arquejades en senyal de desacord, li ensenya la joguina. La mare l'agafa i li diu:

-S'ha trencat cuca! Hauràs de jugar amb una altra.

Ara ho enten tot, la joguina li havia caigut a terra i una peça havia sortir disparada cap a ves a saber on.

La nena torna al seu lloc, seu a terra i segueix jugant amb la joguina que no rodola. Pensa que algun dia trobarà la peça i li donara a la seva mare per a que li arregli.

1,2,3 pica paret!

S'ha fet ràpid de dia, ara toca dormir.