Vigília de festiu

Què és el que més agrada d'un dia festiu? Jo ho tinc força clar; el que més agrada d'un dia festiu és la nit anterior.

El dia està bé, surts a passejar, o fas feina endarrerida, o quedes amb els amics... fas coses que els dies de cada dia no pots fer. Però, en realitat, el millor de tot és quan arribes a casa d'un dia dur i penses "demà és festa!".

Aquella nit, per art de màgia, esdevé una nit especial. Pots fer el que vulguis sense haver de mirar el rellotge perquè saps que a l'endemà no has de matinar. Et fiques al llit (després d'haver gaudit d'una bona pel·lícula, o d'haver fet l'amor apassionadament o, simplement, després de no haver fet res) i, per un dia, no has de pensar en posar el despertador a l'hora de sempre.

A l'endemà, provablemnent, et despertaràs a l'hora de sempre per costum. Obriràs el ulls i miraràs el rellotge; les set i quart. T'estiraràs panxa en l'aire pensant: quina son! I, de sobte, la gran il·lusió! És festa! Aquesta és una de les altres grans alegries d'un dia festiu.

Bé, doncs tot això no és més que una gran metàfora dels moments... digueu-me sinó què té de bonic començar qualsevol nou projecte? Donc això mateix, el principi de tot; la vigília de festiu.

Una nova feina, per exemple. Doncs el dia abans estàs nerviós, emocionat... Com seran els meus companys? Ho faré bé?

O, potser, un exemple més pròxim seria un viatge. El viatge en si es fantàstic però la preparació és divertidíssima! Escollir el lloc, el transport, l'hotel... És un mateix qui decideix com vol que sigui cadascun dels detalls (sense tenir en compte els improvistos, clar). El dia abans d'aquest viatge, les pessigolles a la panxa, les emocions... aquesta sensació és fantàstica!

Però, definitivament, l'amor és l'exemple més clar i més encertat. No entenc com encara ningú no ha batejat mai aquesta sensació com a vigília (al diccionari no apareix una definició com a tal per a la meva encertada comparació, però a mi m'agrada veure-ho així!).

Coneixes algú i... bum! comença tot. Nervis, papallones, menjades d'olla... tot un ritual d'aparllament digne dels millors galls d'indis de la Índia.

Jo l'anomeno vigília per això mateix, perquè no és més que una època de trancisió que durarà una temporada i després passarà a ser el que és; una relació estable. I, aleshores, per què cal fer tot aquest numeret dels nervis, de les papallones i de les menjades d'olla? Vull dir, si aquesta persona és la que ha de ser, per què aquestes ganes de veure-la a diari? Per què aquesta sensació d'eufòria? Si després la veuràs cada dia i te'n cansaràs!

La vigília de l'amor és una farsa. És la meva conclusió. Ser animal racional no té cap sentit (i perdoneu la contradicció) però és ben bé així.

Les persones sempre volem el que teniem al principi: "Era tan maco quan vam començar", "L'enamorament dura com a molt un any". Quants cops hem escoltat aquestes frases? Bé, doncs una cosa és admetre que l'amor és temporal, i l'altre saber-lo torejar!

Des d'aquí us envio el meu consell (jo que he pogut saborejar, encara que ja no sigui així, el que és estar amb algú un llarg període de temps): disfruteu cada moment, sigui el primer dia o l'últim, d'una relació. Potser, només d'aquesta manera, aconseguireu que la vigília de festiu sigui una nit de Sant Joan per a tota la vida.