Està bé, no ho he pensat jo, ho acabo d'escoltar en una sèrie de televisió dels anys 90... però que m'hagi fet tant l'efecte ja és com si fos una mica el meu pensament.
Aquesta frase té tota la raó. Si hom no lluita pel que vol, si es conforma amb el que té i poc més... on queda la seva felicitat? Potser s'és feliç amb poca cosa... però de ben segur no serà feliç si no va darrere d'allò que desitja.
Ara bé, on comença la nostra felicitat i acaba la dels altres? Podem trepitjar algú o fer-lo sentir malament pel nostre propi interés?
Jo no sé respondre aquesta pregunta, podria dir que sí i em convertiria en una persona més egoista del que sóc ara; podria dir que no i semblar una santa que només pensa en el altres... No sé quina és la resposta correcta, imagino que tot depèn de la situació.
I la meva situació és la següent: he perdut una cosa molt important, una cosa d'un valor incalculable: la meva felicitat. Sé exactament el lloc i el moment on la vaig pedre. Però un cop me'n vaig adonar que ja no la tenia, vaig correr a buscar-la i algú altre m'he l'havia près.
Què va passar aleshores? Que la meva felicitat s'havia venut al diable i va passar a formar part de la felicitat d'una altra persona. Què podia fer jo? Doncs vaig passar per diferents etapes: la primera va ser pensar "està bé Olga això és el que hi ha, no vas guardar-la bé i l'has perdut, ara ja no hi pots fer res" i vaig intentar viure la meva vida lluny de perseguir la meva felicitat. Poc després vaig passar per la segona etapa: "T'odio Olga, ets despreciable, no és que perdessis la teva pròpia felicitat, és que ets tan mala persona que la felicitat va fugir de tu, no te la mereixes ni ara ni mai, hauries d'enterrar-te viva tu mateixa". I després de molt temps llençant-me pales de sorra sobre mi mateixa, per força he arribat al la meva filosifia actual, que no és una altra que la següent: "Està bé Olga, la felicitat d'una altra persona és inversament proporcional a la teva, si intentes recuperar-la potser l'aconsegueixes, però l'altra persona serà infeliç només per una badada teva".
Bé, fins aquí tot plantejat.
Tinc una altra curiositat a puntualitzar; com és que tothom em diu el mateix quan els exposo la meva situació? "Olga, tu pots ser feliç sense fer infeliç l'altra persona, simplement es tracta de dur vides independents l'una de l'altra, pots buscar una nova felicitat!"
Ja! I jo me'n ric. De debó aquestes persones creuen que la felicitat es compra com un kilo de pomes a la fruiteria? O te la trobes per sorpresa mentre grates la sorra de la platja buscant frescor? O que pots fer-la aparèixer per art de màgia com el conill que surt del barret? Donc no senyors meus! No és pot buscar la felicitat en un altre lloc quan tu saps perfectament on es troba la teva... Seria com com fer veure que no has vist un bitllet de 500 tirat a terra.
En fi, el que vinc a reclamar és... he d'estar-me quieta? He d'actuar?
Tot i que en realitat crec que en el fons ja he fet tot el possible per recuperar la meva felicitat... això no ho havia comentat, oi? Doncs sí... i la meva felicitat m'ha demanat que marxi de viatge i que no torni.
No m'estic ofegant en un got d'aigua... més aviat em trobo lligada a 200 kg de pedres en el més profund dels oceans.
