Alma de caramelo

No és ofegar-se en un got d'aigua

2010-02-04T02:46:00.002+01:00

Després de pensar i seguir pensant una estona més, he arribat a una conclusió; la felicitat és per als valents.

Està bé, no ho he pensat jo, ho acabo d'escoltar en una sèrie de televisió dels anys 90... però que m'hagi fet tant l'efecte ja és com si fos una mica el meu pensament.

Aquesta frase té tota la raó. Si hom no lluita pel que vol, si es conforma amb el que té i poc més... on queda la seva felicitat? Potser s'és feliç amb poca cosa... però de ben segur no serà feliç si no va darrere d'allò que desitja.

Ara bé, on comença la nostra felicitat i acaba la dels altres? Podem trepitjar algú o fer-lo sentir malament pel nostre propi interés?

Jo no sé respondre aquesta pregunta, podria dir que sí i em convertiria en una persona més egoista del que sóc ara; podria dir que no i semblar una santa que només pensa en el altres... No sé quina és la resposta correcta, imagino que tot depèn de la situació.

I la meva situació és la següent: he perdut una cosa molt important, una cosa d'un valor incalculable: la meva felicitat. Sé exactament el lloc i el moment on la vaig pedre. Però un cop me'n vaig adonar que ja no la tenia, vaig correr a buscar-la i algú altre m'he l'havia près.

Què va passar aleshores? Que la meva felicitat s'havia venut al diable i va passar a formar part de la felicitat d'una altra persona. Què podia fer jo? Doncs vaig passar per diferents etapes: la primera va ser pensar "està bé Olga això és el que hi ha, no vas guardar-la bé i l'has perdut, ara ja no hi pots fer res" i vaig intentar viure la meva vida lluny de perseguir la meva felicitat. Poc després vaig passar per la segona etapa: "T'odio Olga, ets despreciable, no és que perdessis la teva pròpia felicitat, és que ets tan mala persona que la felicitat va fugir de tu, no te la mereixes ni ara ni mai, hauries d'enterrar-te viva tu mateixa". I després de molt temps llençant-me pales de sorra sobre mi mateixa, per força he arribat al la meva filosifia actual, que no és una altra que la següent: "Està bé Olga, la felicitat d'una altra persona és inversament proporcional a la teva, si intentes recuperar-la potser l'aconsegueixes, però l'altra persona serà infeliç només per una badada teva".

Bé, fins aquí tot plantejat.

Tinc una altra curiositat a puntualitzar; com és que tothom em diu el mateix quan els exposo la meva situació? "Olga, tu pots ser feliç sense fer infeliç l'altra persona, simplement es tracta de dur vides independents l'una de l'altra, pots buscar una nova felicitat!"

Ja! I jo me'n ric. De debó aquestes persones creuen que la felicitat es compra com un kilo de pomes a la fruiteria? O te la trobes per sorpresa mentre grates la sorra de la platja buscant frescor? O que pots fer-la aparèixer per art de màgia com el conill que surt del barret? Donc no senyors meus! No és pot buscar la felicitat en un altre lloc quan tu saps perfectament on es troba la teva... Seria com com fer veure que no has vist un bitllet de 500 tirat a terra.

En fi, el que vinc a reclamar és... he d'estar-me quieta? He d'actuar?

Tot i que en realitat crec que en el fons ja he fet tot el possible per recuperar la meva felicitat... això no ho havia comentat, oi? Doncs sí... i la meva felicitat m'ha demanat que marxi de viatge i que no torni.

No m'estic ofegant en un got d'aigua... més aviat em trobo lligada a 200 kg de pedres en el més profund dels oceans.

2009-08-14T16:30:00.002+02:00

El sexe.

Dubto que sigui tan important com volem fer veure ni tan menypreable com d'altres simulen.

He tingut l'oportunitat de tenir varis tipus de sexe; el sexe passional amb algú a qui estimes, el sexe d'una nit, sexe per pur plaer sense importar-te en absolut amb qui el practiques, sexe d'amor pur i dur, sexe d'un rotllo que s'ha repetit alguna que altra vegada... tots ells força... semblants?

Les persones donen massa importància al sexe quan no se'n té. Servidora, per exemple, sense parella i sense mantenir relacions sexuals des de fa un temps (uns mesos). I què passa ara? Doncs que començo a pensar que el sexe és importantíssim, que una persona necessita del sexe per estar animada, contenta... serà així? Podria ser. Però, aleshores, per què quan hom està en parella poc a poc el sexe deixa de tenir tantíssima importància? Ja no volem estar contents i animats quan tenim parella?

Jo he arribat just avui a una conclusió. Primer explicaré els fets per a que s'entengui el raonament.

Avui tenia la oportunitat de tenir sexe (suposo) amb un noi que m'agrada força. Aquest noi resultar estar en una mena de relacio de tres anys amb una persona. Servidora, de nou, va ser la protagonista de banyes en una relació (la culpable, per a que quedi clar) i després de pensar i pensar vaig creure poc convenient tenir res amb aquesta persona. La moral em va poder i li vaig comunicar a aquesta persona que no volia quedar no fos que...

Després d'aquest resum estaria bé que sabéssiu que aquesta persona no ha mostrat cap mena d'interés cap a mi després de rebre la notícia.

Conclusió: jo m'he quedat amb les ganes i ell seguei tenint amb qui fotre un clau. Aleshores... he fet bé? M'he precipitat? Era jo qui havia de pensar en la seva novia perqupe jo un dia vaig fotre les banyes?

Doncs sí, crec que he fet bé. Les persones es mouen per impulsos, jo la primera. Provablement m'ho hagués passat genial tenint sexe amb aquesta persona, però a quin preu? Què passaria l'endemà? Em sentiria mala persona? Em penjaria d'ell? (bastant típic en mi), s'hi penjaria ell? (les coses com són, al llit sóc fantàstica xD). No vull saber res de tot això, jo vull les coses fàcils. En el sexe, les coses han de ser simples, resoltes a l'instant. El sexe és la cosa més bonica i plaentera i no es pot anar regalant a qualsevol persona, vull dir, s'ha de saber tenir sexe en cada moment i amb el cap al seu lloc, sinó, no es fa!

En fi, vaya merda d'entrada... pe`ro necessitava desfogar-me després d'haver despatxat a un noi amb qui, segurament, m'ho hagués passat d'allò més bé!

(merda merda merda!!)

Diàleg

2009-07-29T02:20:00.003+02:00

Mina: -Procuro no pensar-hi massa_ i amb un moviment lent s'enretira el serrell de la cara_ si més no, per molt que hi pensi, jo tampoc puc fer gran cosa.

Comes: - No entendré mai aquesta mena de joc que us dueu entre mans. Vols dir que no seria millor no fer cas a tot aquest embolic?-_s'aixeca de la cadira i s'acosta el cigarret als llavis però tot justa abans de fer la xuclada s'atura a mirar la Mina que esta absorta en els seus pensaments_. Va dona, nem a passejar i així et distreuràs.

Mina: -No em ve de gust.

Comes: -Doncs un café del bar de la plaça! A això no t'hi pots negar... t'encanta!_I s'acosta a la Mina, l'agafa pel braç i estira amb força per aixecar-la.

Mina: -Comes! T'he dit que no!_ i cau sobre el sofà quan ell la deixa anar.

Comes:- D'acord! fes el que vulguis! Quedat aquí rumiant i rumiant. Dóna-li voltes i voltes fins que paris boja! Jo marxo!_ apaga el cigarret al cendré ple de burilles, agafa la jaqueta i sense girar-se obre la porta i marxa.

Mina:- Els homes no entendran mai el mal d'amors...

Vigília de festiu

2009-05-30T01:59:00.002+02:00

Què és el que més agrada d'un dia festiu? Jo ho tinc força clar; el que més agrada d'un dia festiu és la nit anterior.

El dia està bé, surts a passejar, o fas feina endarrerida, o quedes amb els amics... fas coses que els dies de cada dia no pots fer. Però, en realitat, el millor de tot és quan arribes a casa d'un dia dur i penses "demà és festa!".

Aquella nit, per art de màgia, esdevé una nit especial. Pots fer el que vulguis sense haver de mirar el rellotge perquè saps que a l'endemà no has de matinar. Et fiques al llit (després d'haver gaudit d'una bona pel·lícula, o d'haver fet l'amor apassionadament o, simplement, després de no haver fet res) i, per un dia, no has de pensar en posar el despertador a l'hora de sempre.

A l'endemà, provablemnent, et despertaràs a l'hora de sempre per costum. Obriràs el ulls i miraràs el rellotge; les set i quart. T'estiraràs panxa en l'aire pensant: quina son! I, de sobte, la gran il·lusió! És festa! Aquesta és una de les altres grans alegries d'un dia festiu.

Bé, doncs tot això no és més que una gran metàfora dels moments... digueu-me sinó què té de bonic començar qualsevol nou projecte? Donc això mateix, el principi de tot; la vigília de festiu.

Una nova feina, per exemple. Doncs el dia abans estàs nerviós, emocionat... Com seran els meus companys? Ho faré bé?

O, potser, un exemple més pròxim seria un viatge. El viatge en si es fantàstic però la preparació és divertidíssima! Escollir el lloc, el transport, l'hotel... És un mateix qui decideix com vol que sigui cadascun dels detalls (sense tenir en compte els improvistos, clar). El dia abans d'aquest viatge, les pessigolles a la panxa, les emocions... aquesta sensació és fantàstica!

Però, definitivament, l'amor és l'exemple més clar i més encertat. No entenc com encara ningú no ha batejat mai aquesta sensació com a vigília (al diccionari no apareix una definició com a tal per a la meva encertada comparació, però a mi m'agrada veure-ho així!).

Coneixes algú i... bum! comença tot. Nervis, papallones, menjades d'olla... tot un ritual d'aparllament digne dels millors galls d'indis de la Índia.

Jo l'anomeno vigília per això mateix, perquè no és més que una època de trancisió que durarà una temporada i després passarà a ser el que és; una relació estable. I, aleshores, per què cal fer tot aquest numeret dels nervis, de les papallones i de les menjades d'olla? Vull dir, si aquesta persona és la que ha de ser, per què aquestes ganes de veure-la a diari? Per què aquesta sensació d'eufòria? Si després la veuràs cada dia i te'n cansaràs!

La vigília de l'amor és una farsa. És la meva conclusió. Ser animal racional no té cap sentit (i perdoneu la contradicció) però és ben bé així.

Les persones sempre volem el que teniem al principi: "Era tan maco quan vam començar", "L'enamorament dura com a molt un any". Quants cops hem escoltat aquestes frases? Bé, doncs una cosa és admetre que l'amor és temporal, i l'altre saber-lo torejar!

Des d'aquí us envio el meu consell (jo que he pogut saborejar, encara que ja no sigui així, el que és estar amb algú un llarg període de temps): disfruteu cada moment, sigui el primer dia o l'últim, d'una relació. Potser, només d'aquesta manera, aconseguireu que la vigília de festiu sigui una nit de Sant Joan per a tota la vida.

2009-02-06T04:21:00.001+01:00

Els ulls delaten que et fa figa el cor,
que ets al fons, que no pots.
Que algú ha obert la ferida un altre cop,
que el dolor va calant més fons poc a poc.

Que t'han pancit la il.lusió.
Però no has de tenir cap por
que jo sóc aquí, i si ho vols...

Puc passar les nits en vetlla si no dorms.
Puc provar d'espantar tots els teus mal sons.
Dir unes quantes bestieses si amb això rius de nou,
i si no, puc cantar-te a cau d'orella una cançó.

Sempre pacient a l' ombra del teu cor
t'he esperat sense cap condició.
I avui que ens necessitem tots dos,
saps molt bé que aquí em tens,
que no em moc, com sempre sóc a prop.

Si no et queda cap racó
d'esperança, puc ser jo
qui et tregui d'aquí, i si ho vols...

Puc passar les nits en vetlla si no dorms.
Puc provar d'espantar tots els teus mal sons.
Dir unes quantes bestieses si amb això rius de nou,
i si no, puc cantar-te a cau d'orella una cançó.

Whiskyn's
PUC SER JO

Dues hores, vint anys, cinc dies...

2009-01-28T05:16:00.007+01:00

El temps.

Sempre pendents del temps.

Aquests segons que transcorren, un rere l'altre, sense aturar-se...

El temps és l'únic en aquesta vida que no té remei; no pots anar contra el temps sinó contra el vent. No pots tornar enrere en el temps sinó només en el pensament. Tampoc pots amagar-te en el temps perquè sempre t'acaba enxampant, sigui amb una arruga de més cada dia o amb una altra responsabilitat que carregar a les esquenes.

Aquests minuts que fan que quedis atrapat mirant el rellotge esperant la trucada...

El temps es meravellós i torturador alhora. El temps et fa gran i amb això guanyes noves experiències i anècdotes per explicar.

El temps no et deixa temps per perdre el temps.

Et duu de la mà fins a la mort, com si fos un amic que t'acompanya a un passeig.

El temps passa, sí amics meus, passa i potser passa massa ràpid o potser massa a poc a poc... Segons qui d'una manera o d'una altra. El desesperat demana que passi ràpid:

- "Que passin els dies per favor, em moro de ganes de veure-la! L'estimo tant!"

El que es ha de fer quelcom i ho ha deixat per a l'últim dia demana més temps al temps:

-"Ja és dijous? Però si encara no he començat a fer res! Necessito més temps!"

I així la colla d'inconformistes que som mai estem contents amb el temps.

Aquestes hores que passen lentes i ràpides segons el teu desitg...

He viscut vint-i-quatre anys, set mesos, set dies i unes hores... Espero haver après molt i espero viure molt més TEMPS per aprendre'n moltes més.

He viscut setcents cinquanta-sis milios vuitcents seixanta-quatre mil segons (si ho llegeixes així escrit sembla molt més temps que si veus 756.864.000 segons) i espero haver comès molts errors pero poder-los reconèixer i recapacitar. Són molts segons... espero que en algun d'aquests segons hagi fet feliç algú per un instant encara que fos o, si més no, haver-lo fet somriure que, com deien l'altre dia a una pel·lícula, el somriure es el millor vestit que hom pot posar-se cada dia (i és de franc!).

Aquests dies de pluja i de sol i de vent... que macos tots ells, son els nostres dies! No tornaran a estar!

Enyoro els moments passats, moltíssim, però també estic emocionada pels que vindran; els espero amb esperança i il·lusió. Segur que no tots són bons però, tot i així, seran meus.

Aquests anys viscuts amb tu... per molts anys que passin pel mig, mai seran oblidats.

Rera teu

2009-01-22T00:36:00.004+01:00


Hauràs notat que et segueixo,
és que sense tu davant meu no se pas on vaig,
t'hauràs fixat que pateixo,
fins hi tot la teva mare m'ha vist rera teu!

Em fas sentir tantes coses,
quan et veig parlar amb algú altre
em poso malalta,
també em tremolen les cames
quan els teus ulls em despullen davant
de tothom.

Si algun dia algú et parla de mi,
digues que et sona el meu nom,
però que no s'he t'escapi mai,
que em vas estimar.

Les hores passen tan ràpid,
quan estic amb tu el temps corre i no puc parar,
Tu dius que no sóc simpàtica,
quan estic amb tu canvio la personalitat.

Si algun dia, algú et parla de mi,
digues que et sona el meu nom,
però que no s'etescapi mai,
que em vas estimar.

I si un dia em trobo sola, et trucaré,
per sentir la teva veu
i si em veus perduda al carrer, sisplau,
només digue'm adéu.

¡Haz callar a las mariposas!

2009-01-03T04:10:00.000+01:00

Como un sapo... el sapo espera a que caiga la noche, a que todo el mundo deje lo que estaba haciendo, se acomode en la cama y cierre los ojos dispuesto a dormir plácidamente. Entonces empieza su serenata. Croag... croag.... croag...

El sapo es un ser muy inteligente. El sapo no croa de día, cuando el ruido de la humanidad impide oir su fantástica llamada a la hembra. Él croa de noche, justo cuando todo queda en ese silencio absoluto.

Y ¿la hembra? ¿Le oye? Bueno eso depende... de la distancia, de lo fuerte que croe el sapo, y del ruido de las mariposas.

¿Cómo? ¿No las oís? Pues mira que son pesadas... Al croag croag del sapo uno puede acostumbrarse, en el fondo es como quien tiene un reloj de péndulo y va sonando y sonando, al final ni lo oyes.Pero las mariposas no, ¡que pesadas! Hay noches que están más tranquilas, pero hay otras que se alborotan y sus aleteos suenan tan fuerte que parecen latigazos.

Ahora que lo dices... y ¿si sólamente las oigo yo? Puede que el sapo en realidad no quiera aparearse y sólo croe cuando las mariposas aletean... como escusa... "yo croaba y croaba pero la ranita no me oia... ¡culpa de las mariposas!"

Así que cuando aleteen las mariposas será cuando tendré que agudizar mis oidos al máximo... ¡igual de fondo oigo el crag croag de mi sapo!

¡Haz callar a la mariposas!

1,2,3 pica paret!

2009-01-02T02:31:00.000+01:00

1,2,3 pica paret!

I Les Rambles plenes de gent. Persones que riuen, que parlen mentre caminen, homes i dones que es disfressen i romanen inmòbils per poder menjar o simplement viure dia rere dia. D'altres que passegen observant els que els envolta i d'altres que, senzillament, passen per allí de pressa per arribar allà on han d'arribar, procurant no entrebancar amb ningú (com si el contacte amb els altres provoqués malestar).

1,2,3 pica paret!

I la tele encesa. Sense volum. Només es veuen els centelletjos per l'habitació fosca, l'habitació contigua. Segurament per no sentir-se tan sola. Sense volum per no distreure els seus pensaments. Potser una mica tètric, però acollidor alhora.

1,2,3 pica paret!

I quina manera de caminar! Quina soltura, quina enveja! Jo tenint dues cames igual que ella, jo que tinc cap i braços i espatlles... igual que ella! I no sé caminar d'aquesta manera tan seductora, dominant. L'han de mirar per força, sense ser preciosa, sense tenir un cos explèndit, l'han de mirar per força! Es balanceja com si d'una barqueta petita sobre onades tranquiles es tractés. Mou el cap lentament, les espatlles lleugerament inclinades enrere. Mou els malucs en armonia amb el vent... Quina manera de caminar!

1,2,3 pica paret!

I la nena que la mira, i la torna a mirar. I segueix sense entendre res. Asseguda a terra, amb les cametes rodonetes obertes i estirades i la joguina entre les mans. I la mira... com és que ja no funciona? Com és que ja no rodola? Mira a la seva mare asseguda al sofà i ella està distreta amb una revista. Torna a mirar la joquina i prova de nou de fer-la rodolar per terra, entre les cametes rodonetes. Però no rodola. Aleshores s'enfada, s'enfada i deixa la joguina a terra. Prova d'aixecar-se, s'impulsa endavant però torna a picar amb el cul a terra, ella tampoc funciona? Després de varis intents aconsegueix aixecar-se... una mica cansada. Agafa la joguina i s'apropa amb passes petites i maldestres a la seva mare. Sense dir res, només amb la cara rígida i les celles arquejades en senyal de desacord, li ensenya la joguina. La mare l'agafa i li diu:

-S'ha trencat cuca! Hauràs de jugar amb una altra.

Ara ho enten tot, la joguina li havia caigut a terra i una peça havia sortir disparada cap a ves a saber on.

La nena torna al seu lloc, seu a terra i segueix jugant amb la joguina que no rodola. Pensa que algun dia trobarà la peça i li donara a la seva mare per a que li arregli.

1,2,3 pica paret!

S'ha fet ràpid de dia, ara toca dormir.

Aquí apesta

2008-10-25T20:53:00.000+02:00

Estoy ante ti, ¿me ves? No, ¿verdad?. Si es que no se puede ser más transparente.

Ni me ves, ni me hueles, ni tan solo me oyes gritar (en silencio, claro).

No me importa, de verdad. Casi lo prefiero. Si me vieras, me olieras, me oyeras... saldría corriendo. Apesto a humillación. Como cuando te despiertas por la mañana sin saber cuantas copas le brindaste a tu hígado y dices eso de... "no beberé nunca más".

Pués así es. No pienso estar siempre ahí. Me cansa ser el chicle en tu suela del zapato. Pero almenos es algo estable, ¿no?.

¿Lo ves? no sé ni lo que quiero. Estoy en standby, esperar esperar esperar esperar... ¿Cuándo empieza el espectáculo? ¡Llevo mucho tiempo ensayando!

La verdad es que me da vértigo empezar de cero otra vez, como poner el cronómetro en marcha. Uno, dos, tres, cuatro... sabiendo que volverá a pararse, que no será para siempre.

Bueno, en standby no se está tan mal, no molestas ni te molestan... ¡Pero qué precioso el movimiento de las sombras a la luz de una vela! Y que tétrico... Mejor la apago.

¡¿Dónde está la luz?!

Hummm

CoMo LaS ToRtUgAs BoCa ArRiBa SiN PoNeR PiE

2008-09-12T01:29:00.000+02:00

Un dia em va passar una cosa una mica extranya...

Em trobava al metro, venint cap al barri i, com ja he dit, escoltava els Delinqüentes.

Com deveu saber, el cantant original va morir d'un infart de cor als 21 anys. JO això també ho sabia... però resulta que etava al metro, i va sonar aquesta cançó. I de cop i volta, una fiblada a la pell... i de cop i volta a plorar...

I no podia parar de plorar...

De debó, no podia... La gent m'anava mirant i jo no sabia què fer... em feia molta llàstima. El cantant vull dir. No va poder viure res... el més curiós és que la cançó diu... "Lo que me queda està por venir..." És que es fort eh...

En fi només volia explicar aquest moment, perquè de fet, la música ja és això, oi? Que remogui una mica les entranyes... Però, tant?

Suposo que no era més que un mal dia. A vegades quan tinc ganes de plorar me la poso per ajudar i no ploro. Crec que tot el que havia de plorar per aquesta cançó ho vaig fer aquell dia davant de tota aquella gent... vaya tela!

Va, intentem disfrutar de les coses del dia a dia, que ja veieu què passa...

Una abraçada (pa los amigos que allí tenemos)

Primavera ven y cúrame el invierno

2008-08-27T18:26:00.000+02:00

Ya se acaba el verano.

Hoy he dejado pasar dos exámenes que ni sabía que eran hoy. ¿Por qué? ¿El subconsciente? No creo, sólo despiste. Que mierda...

El caso es que es uno de esos momentos en que uno hace un stop y piensa, ¿por qué lado debo seguir? Bueno la respuesta siempre es más sencilla de lo que parece pero nosotros la complicamos, eso ya lo sabéis.

No dudo de si debo seguir estudiando, eso ya sé que seguiré haciéndolo... dudo de si debo seguir planeando o puedo bajarme ya de las nubes...

¡A mí me gusta estar en las nubes! Es divertido, y más si los aliñados te acompañan, aunque hace días que los dejé de lado... Quiero un aliñadooo

Escuchando los Delinqüentes (que últimamente me acompañan amenudo...) ¡me da por dar palmas! Pero aquí todo el mundo duerme... con lo bonita que es la noche, lástima que no tengo con quien salir a pasearla... Imagínate, una cervecita fresquita, tu porrito, un buen amigo... y el fresquito de la noche que tanto se agradece en noches calurosas como esta. ¿Qué más se puede desear? Con poquitas cosas uno es feliz... en cambio las grandes cosas solamente traen disgustos.

¡Dos exámenes! Pa matarme...

¡Tú sólo quieres quererme ay cuando tú quieras! qué listos estos Delinqüentes.... xDDD

¡Buenas noches amigos! ¿Habéis salido a pasear? Pues en una de estas me contáis que tal lo pasasteis... y de pasada, por qué no me llamasteis, ¿os parece? O ¿qué os pensáis? ¿Que no me entero? Que paraezco en vuestros sueños, que podeis nombrarme cuando querais... y en cambio no puedo acompañaros en vuestros jolgorios... Que bajo caeis.. Pero no os preocupeis porque yo sigo de pie :D

Tengo aquí a un webcamer que hace ver que me toma atención y en realidad no soy más que una distracción, pero a mí ya me está bien, así cuido mi imagen... xDDD

Ahora sí...

Malas noches amigos, y atención a la luna, ¡que a veces cambia de forma!

Primavera, ven y cuidame el invierno

Besos

EMbosKada

2008-08-19T03:11:00.000+02:00

De vuelta dando el coñazo...

Suerte que sólo me leo yo xDD

Está bien nena, hace solete ¿no?

Pon primera y arranca. Parece bestia la subida pero luego queda en nada, y más después de saber que arribita hay alguien esperando, ¿verdad?

No es una amboscada, ¿o sí? Nah! Sólo soc cuatro gotas de lluvia sucia, ¿Las lavaras a lametones? ¡Dime que sí! no puedo ensuciarme más... ¡¡lámeme!! La piel es el nexo entre las personas y la sensibilidad... Si me tocas noto que me fundo, y a la vez siento rigidez. Supongo que la primera es el dejarse llevar y la segunda... la amenaza del miedo. Pero... ¿Y quién tiene miedo? Pues yo no, porque ya no quiero tener miedo. Tssss, ¿Qué te piensas? ¿Que me voy a pasar la vida temblando ante esos ojitos? Bueeeeno vaaaaaaaaaaaale ¡Pues sí! Pero con estilo.. no te confundas.

Me apetece chocolate...

¡Coño! ¿Me has lamido? Jajajaja ¡¡Casi lo he notado!! Lástima que sólo esté en mi cabeza. Son escalofríos... que ganas de verte...

¿Cuánto hace ya? Tic tac Tic tac

Bajón............

¡Sube sube sube!

No puedo... alguien me está pisando... debería fumarme un aliñao, ¿tienes?

Te quiero, ¿Le encuentras sentido a todo esto? A lo que escribo digo... Ni pies ni cabeza pobrecita de mí...

Hoy dormiré del revés, los pies en la cabeza y la cabeza en los pies. ¡Quizá así me despierte derecha de una vez!

Han pasado tres minitus desde que te quise y sigo queríendote...

¡Y ahora también!

Esperaré dos minutos más.... Tic tac Tic tac

¡¡¡Ui espera!!! ¿A ver ahora? Pfff parecía que habia algun cambio pero sólo fue el sueño...
Probaré suerte mañana...

Y el que estaba arribita de la cuesta, ¿Ya no está? Pués si que la hemos hecho buena...

¿Y el chocolate? Menos mal que de eso sí tengo....

DoBLAda

2008-08-19T01:30:00.000+02:00

Tic Tac tiroriroleando

Durmiendo?

Cantando!

Duele pero ¿y qué? Sigo respirando ¿no? Así sigo andando... y al pasar la esquina te veo, borroso, porque la emoción no me deja sostenerme. Y sigo andando, te acercas... joder! ¿Por qué se ablanda el suelo? Porque pasa a mi lado... y no me ves...... sólo rozas mi brazo....

Ya no respiro... ya no canto... ya no duermo.... sólo duele, y ahora sí, el aire pesa y pesa....

Quebrada

2008-07-31T19:35:00.000+02:00

Sólo ha pasado un año y pico
Para muchos será mucho,
para mí tan sólo una época de transición.

Sé que acabará pasando, porque pasará.
Lo que no sé es cuando... eso es lo que me desespera.
En fin, seguiré flotando y recordando.

Tristesa

2008-07-23T00:39:00.000+02:00

Aquí estic de nou, aquí estic per compadir-me. De qui? De mi, de qui si nó?

Et trobo a faltar... Molt. Tots Aquells petons, aquelles nits...

Recordes la primera vegada que ens vam veure? Vas venir a per mi... tu vas venir perquè deies que et vaig encisar. Marc i ara? on és tot allò?

Empezando a dejar atrás

2008-07-17T16:52:00.000+02:00

Bienvenidos a la cuenta atrás,

Esto no es más que un blog más, otro de estos pequeños espacios (con el tiempo espero que no sea tan pequeño ya que no sé cual será el nivel de atracción que me aportará... intentaré no abandonar antes de tiempo) donde escupimos los que no atrevemos (o sí) a soltar en nuestra tímida y usual vida.

Todo esto empezó por una tarde de aburrimiento, supongo que esto mismo le habrá pasado a muchos.

Así pues, y gracias al blog de una amiga que llegó a estremecerme, aquí estamos ofreciendo a los demás lo que quieran aprovechar de este blog.

Y ¿Por qué cuenta atrás? Porque así es como, de momento, transcurre mi vida. Supongo que ya lo iréis viendo (leyendo), pero vamos, básicamente se trata de una carrera donde aun no se ve la meta y el tiempo corre y corre y corre y corre.............. Mucho me ha costado decidirme a dejar atrás, ha sido la última de mis decisiones. Primero probé muchas otras cosas y, evidentemente, no funcionó.

No es infelicidad, por supuesto que no, sólo desesperación. La desesperación es algo que nos mantiene a pie de cañón aunque creamos que hemos llegado al final. No hay que confundirlo, la desesperación te hace aprender. ¿Qué me decís de ese dicho...? "Ante situaciones desesperadas, soluciones desesperadas". Pues eso mismo, hasta que no estás desesperado/a muchas veces no ves la luz al final del pasillo, no buscas solución, te mantienes a la deriva. ¡No! Desesperate, tírate de los pelos, muérdete las uñas, corre en dirección a tu enemigo,... no hay que rendirse jamás.

En fin, si podéis evitar la desesperación me alegro por vosotros, pero los que no lo consiguen como yo, ¡ánimo! Es el momento de activaros, de buscar el final. Si no lo encontráis, ¡Tranquilos! ¡¡Desesperaos de nuevo!! Jajaja. Sabéis que hay un final... ya aparecerá. Igual no es el final que esperabais, quizá es un final trágico, o talvez sea un final feliz... (que esto es más improbable) pero, al fin y al cabo, es una forma de terminar ¿no?

Sea cual sea el final, lo más seguro es que la desesperación te ha hecho aprender a moverte, a pensar, a actuar, a valorar (sobretodo valorar) las situaciones.

Yo aun no sé cómo terminará, igual estoy equivocada... sólo estoy a mitad de camino.

Aquí dejo mi huella, nos vemos pronto.

P.D.: ¿Quién pisa a quién?